dissabte, 2 de juliol de 2011

L´estiu hem recorda quan era xiquet i tot era ben diferent.
L´arròs era mes bo, i el pare era mes jove. Amb els braços forts plens d´escames. A cal “uelo” s´escoltaven per la ràdio a les “mamparres” del poble i les “vaques” de Santa pola .Mentres hem quedava mirant els calendaris de “Hijos de Gabriel Julià” i “Fabra coats” que penjaven de les parets.
On ara hi han zones residencials abans teníem un paisatge de dunes ,i vinyes moscatells. I les figues verdals eren mel, i les nyores eren filades com els dies i sumaven “foixques-fosques” que duraven molt. Estius de calor banyats en llimona gelada. Els cines eren d´estiu, i m´agradaven quasi totes les pelis. Ara ni tan sols tenim cine. Les encanaries no valen res, i potser en poc temps ningú filarà nyores.
La mare diu “Ja no se , ni qui sic”. I sembla que tota la meua època de xiquet mai hi haja existit. I es com ofegar- se i que ningú t´aide.
La memòria es curta i ningú recorda aquells bons temps. Només sabem surar com cagalló per sèquia. I me cague en la mar que l´all se talla. I el mes fort es que tota la vida hem dit pa torrat i ara son “tostadas”.
Les rabosers de fora i alguns del poble ens vengueren una moto cremada que només ens portà “a la sèquieta la nyora”. Hi hem mire al espill i tinc el blanc de l´ull encarnat com una tomata mutxamelera. No tinc res a dir, o potser massa coses. Ara toca dormir. Demà serà un altre dia per a fer el que calga. Bona nit!!

diumenge, 12 de juny de 2011

no way...





La vida, aquesta vida que he tingut la sort de viure es per mi plena d´incògnites. No entenc la raó del meu insomni. I quan arribe a dormir-me, no entenc per que amb unes poques hores hi tinc prou. Aquesta situació que vos relate es cada vegada més freqüent. I la situació d´estar despert a hores en les quals no se que fer, ni que dir hem desespera una mica massa. Per això crec que he tornat amb més força que mai a escriure.
Mes coses puc afegir a les coses que no entenc. I es que, pegant un tomb amb la bici que hem pare un guàrdia forestal. I hem diga que no puc gastar les sendes per a circular a la bici. Només el camins grans. I que solament puc anar pels Pr (Sendes-corriols de curt recorregut).


Com el Pr més proper es a mes de 20km tinc que pedalar molt per a fer una volteta un poc divertida. L´argument que gasten son els incendis, i l´erosió. Fins ací be, ho puc entendre.
El que no entenc es per que per tot arreu hem trobe amb 4x4 de caçadors .Fins i tot fora de temporada. En temporada per que si,i fora per que van a posar-lis menjar o aigua en llocs assenyalats .Per que vagen engreixant per quan arribe la temporada. Aquesta gent va fumant per la muntanya, i entra en llocs inimaginables amb els seus vehiculs. I no passa res....
No vull ser malpensat , però crec que es per que ells hi paguen una llicencia, que els ciclistes no paguem. Al final els drets tornen a estar de la part de la pela...

dissabte, 9 d’abril de 2011

El Puig...

Fa temps que no escric. Les raons han sigut variades, quasi la majoria tenen com a punt de partida un excessiu cansament , una manca de son, que he estat patint durant els darrers mesos. Tancant amb la dinàmica d´inactivitat de només treball i llit. Vaig decidir fer alguna coseta especial per a trencar amb tota aquesta avorrida dinàmica.
Parlant amb el meu amic Assenci, posarem una data a l´event.
Cotxe, i carretera. Ni tenim presa, ni tenim ganes de pagar peatges ,arribant mes o menys a les 10 a la Font del molí en Finestrat. Hui vull pujar al Puig Campana per la pedrera. La famosa pedrera del Puig que te el nom de “Barranc de les Marietes”. En tal de fer- ho prenem el PR14, que ja queda senyalat a la Font del Molí al principi de la ruta. Trobem molta mes gent que puja, i això que el dia no acompanya. El dia a començat amb boira. Una boira que no s´escampa i que accentua els mes de 26 graus que marca el mercuri.
Per a ser principi d´abril trobe que la temperatura es excessiva. La veritat es que l´oratge esta totalment boig.
Anem pujant , i malgrat la poca visibilitat, les vistes son espectaculars. Anem pujant entre pins i matolls. Poc a poc els matolls donaran pas a vegetacions mes frondoses ,i els pins a les carrasques. Arribem a la pedrera i molta mes gent puja alhora. Parem quan volem a fer un glop i un mos i gaudir de les vistes i el silenci de la muntanya. Un vegada acabada la pedrera agafem la variant que puja fins al cim i esmorzem entrepà de pernil regat amb ví de la terra. Darrere tenim Aitana, al nord el Ponoig el podem quasi tocar.
La propera Serra de Bernia i el Penyal de Ifach al nord, i la ciutat de Benidorm als peus. Una vegada hem plenat la panxa baixem per la senda ecològica mentres contemplem la impressionant Aitana. La vegetació sempre es exuberant en aquesta part de la serra alacantina , i això que la zona cremada fa una anys encara no esta recuperada. Al seu moment les autoritats van dir que calia que passara un any per a començar els treballs de reforestació. A passatt més d´un any i de dos, i com m´aguardaba no han fet res de res. Puc dir amb tota seguretat que en realitat el seu desig es que tot es creme. I que poc a poc ,no en quede res de tot el que representa i dona vida a aquesta terra. Després de 6 hores de caminar i parlar de la vida. De menjar i beure. Sempre al nostre pas i sense presa he tornat al meu mar i la meua muntanya.

dijous, 27 de gener de 2011

Uns ulls verds...

Fa temps que no escric, o millor dit fa temps que no publique. Escriure si que escric però mes be per a mi mateix. A vegades patim massa emocions en molt poc temps. Emocions que sempre venen de sobte, i sense explicacions. Al mountain bike es molt més fàcil. Aprens a improvisar i adaptar la conducció al camí i si no vas massa ràpid pots fer front a quasi tot. A la vida les variables son molt mes nombroses.
Un dia trobes a una amiga que fa molt temps que no veus. Molt de temps per a mi es un grapat d´anys. Xarres i quedes un parell de vegades mes. No ha canviat res!. Dolça es la seua veu, la seua cara, i la seua anima per la qual desprèn una bondat i una llum que hui en dia es tresor difícil de trobar. Torne a ma casa i s´escolta de fons el soroll de la mar. La mar dels meus pares i d´abans d´ells dels meus avant passats. Jo sempre he interpretat aquesta musica como una especie de consells. La mar i els pins hem confirmen que alguna cosa a canviat. I que el cor i la meua vida ja no es la mateixa.

dijous, 6 de gener de 2011

2011

La veritat es que a vegades parle de més. Després de parlar tant ,sobre el romanticisme dels llibres fa unes quantes setmanes .Al final he caigut en la compra d´un e-book. Fent càlculs, arribí a la conclusió de que per mitjana puc llegir mes de 30 llibres al any. Si li sumem la meua carrega ecològica pesant en tot el paper que es necessita per composar aquestos llibres. I a mes el meu estalvi econòmic...
Resultat... que no fa ni un parell de setmanes que ja tinc l´aparell dels nassos.
Ja passant a successos mes recents. Crec que ja estem al 2011 i com que diuen que amb cada any nou se ha de fer un llistat de propòsits, pos me he posat mans a l´obra.
Poc a poc vaig millorant la meua mes que lamentable forma. Peró sembla que amb les eixides ruteres setmanals i les meus taules d´exercicis diaris no estic obtenint els resultats que vull. Per això he començat a menjar millor. Menejar amb mes qualitat , deixant de costat marranades, aliments nocius i la combinació inadequada dels diferents grups d´aliments. Respecte a la part bicicle-til...
Haruki murakami, al seu llibre De que parle quan parle de córrer diu: “Pain is inevitable, Suffering is optional”.Amb aquesta frase prou clara queda clar que si vull evolucionar mes i tornar a tenir la potencia d´abans hem toca una miqueta de patiment constructiu. Sembla que aquest any serà un any de canvis i espere que a millor. Almenys la part d´optimisme la tinc al 90%.Feliç i bon any 2011 a tothom.