dissabte, 25 de desembre de 2010

.He muntat en bici, per una gran diversitat de muntanyes de totes mes mides, formes, i situades a les més variades franges climàtiques. A vegades vista i ment, s´ ennuvolen i perdem la percepció d´apreciar les coses senzilles. I les coses senzilles son en resum, aquelles que tenim mes a l´abast.
Jo soc nadiu d´un poble sense muntanyes. I per practicar el meu esport favorit ,d´una manera intensiva sempre he tingut que desplaçar-me més enllà ,de la Serra de Crevillent. A Guardamar tan sols tenim turonets que sense tenir desnivell. Tenen per altra banda el suficient encant com per a fer una ruteta entretinguda. Per un entorn carregat d´historia i de topònims ,que ens diuen molt d´un passat molt i no tant llunya.
Eixint de ma casa agafe el camí del riu, i deixe el paratge que diuen dels estanys. Estanys que ja no existeixen, i que segurament van cobrir aquells terrenys. Prenc un altre camí, i deixe a ma esquerra el jaciment arqueològic del cabeçó xequico. El següent camí es el que diuen “dels violins” on es troba la casa “del realet”, on va viure la seua joventut el meu pare.


Creue l´antiga carretera que va de Guardamar a Rojals ,i puje per una canyada de la qual ara mateix no recorde el nom. I que condueix al meu raconet favorit. Un raconet no molt gran, ple de silenci ,només trencat pel cant dels pardalets. A aquesta muntanyeta li diuen “La Pipa”. Per que està travessada per un canal que al final del seu recorregut te forma de tub, i en la seua forma sembla una Pipa de les de fumar. En pasqua aquest era el meu lloc favorit per a berenar la tradicional mona ,quan era un xiquet amb els meus amics. Pare i menje un mos, abans de continuar seguint el canal cap al camp de Guardamar. Després continuaré fins al paratge del “recorral” , ja al veí municipi de Rojals.


La continuació de la ruta es cap depuradora de Guardamar i continuant per la sendeta que jo dic dels caçadors.
Sense eixir a penes del poble poc mes de 30km no massa durs, ni excitants, sense trialeres impressionant però si suficient per a produir-me un somriure durant tot el dia. Per cert si algú te coneixements boletaires deixe una foto de la especie mes comú que estic trobant. Només es curiositat. Un abraç i Bon Nadal.

divendres, 24 de desembre de 2010

Els llibres

Recorde el primer llibre que me van regalar, que me va agradar de veritat. Els llibres que que existiren abans d´aquell no estaven malament. Peró ni de lluny despertaren en mi la passió que aquell va fer nàixer al meu interior.
El llibre en qüestió era Las aventuras de Marco Polo . Llegint aquelles pagines viatjava utilitzant tant sols la meua ment, la meua imaginació.
Poc a poc els llibres s´anaren sumant i al plaer de la lectura s´afegiren noves sensacions. Comencí a vorer la figura dels llibres com la de uns bons amics que sempre estaven a prop. Uns amics que als quals sempre podries consultar els dubtes, i amb els quals podies viatjar, conèixer gent, persones personatges. O simplement gaudir del plaer pel propi plaer.
Tinc amics que llitgen més encara que jo, i la veritat es que tenen fins i tot seriosos problemes d´espai.
Un d´ells va fer el pas de passar del llibre de tota la vida al llibre digital, i no se...
Mirant-lo de manera pràctica els llibres digitals son molt mes barats. No calen ni prestatgeries, o fins i tot els pot descarregar d´Internet. La part que no m´agrada que no se llegir amb una d´aquestes andròmines electròniques. Aquestos llibres, aquestes pantalletes, ni tenen el tacte, ni la olor del paper, ni l´encant que jo pense que tenen els llibres.
Ara per ara crec que vaig a continuar amb els meus llibres. Llibres amb olor a paper. Llibres que vaig subratllant amb el meu llapis, o dels quals apunte una frase o un concepte que m´agrada. Llibres màgics o potser rectangulars portals que ens transporten a altres mons, o al mon de nosaltres mateixos.

dijous, 16 de desembre de 2010

Serra Espunya i Ricardo Codorniu





L´altre dia aní a la veïna Múrcia. Concretament al Parc natural de Serra Espunya. Aquesta te per a mi especialment dos trets especials que m´agraden. El primer es la gran qualitat dels seus recorreguts tant a peu, com en bici. Els grans i bons moments que he passat amb amics meus i d´altres que he fet.
L´altra particularitat d´aquesta Serra, es que en cer certa manera te un lligam amb les meus Dunes de Guardamar. La boscos espunyencs van ser un treball de forestació desenvolupat per enginyer Ricardo Codorniu. El qual va col·laborarar a la forestació de les Dunes de Guardamar portades a fi per enginyerer Francisco Mira i Botella. Per tant aquestos dos espais naturals tenen una certa germanor. Aquestes coincidències hem fan pensar el que a vegades el ésser humà hem fa de coses bones, i no sempre destrueix la natura. Potser encara estem a temps de tenir una oportunitat.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Sant Juri i Sant Lluís

Al article anterior parlava ,de la meua darrera excursió a la Serra de Crevillent. El meu benvolgut amic Joan-Carles preguntava sobre l´origen del topònim Sant Juri. I jo ràpidament he procurat d´aconseguir informació sobre el tema. Resulta que fa anys. Els ramats d´ovelles i cabres creuaven la serra de Crevillent per passar del que hui es el Vinalopó mitja i alt, cap al baix. Segurament en direcció la zona de l´albufera d´Elx. El que hui en dia es el Parc natural del Fondo. Que abans tenia una extensió molt major .
Per travessar la serra i havien 4 rutes principals encomanades a 4 sants. La del Picatxo/Sant Gaietà a càrrec del mateix Sant. La del Catí baix la protecció de Sant Isidre. La qual es per la qual s´accedeix mes fàcilment a La Vella,cim mes alt d´aquest conjunt muntanyós. Un altra ruta li tocava a Sant Lluís.
Sant Lluís hi tenia fins i tot .Una especie d´ermita a hores d´ara desapareguda. Al cim del que hui en dia coneixem com Sant Juri. En resum; Sant Juri i Sant Lluís son el mateix Sant.
Sent Juri la corrupció del Lluís feta pels pastors.
Per últim la quarta ruta hi era sota l´auspici de Sant Pasqual- I possiblement aniria direcció Santuari d´Orito al poble de Monfort.